El Museu Jueu de Berlín de Daniel Libeskind

Jewis Museum Berlín de Daniel Libeskind

Des que es va inaugurar el 2001, el Museu Jueu de Berlín s’ha convertit en una de les icones de la ciutat i s’ha destacat com un dels seus molts atractius turístics i culturals. El mèrit és del magnífic edifici projectat per l’arquitecte nord-americà d’origen jueu Daniel Libeskind. A diferència d’altres arquitectes de renom de la seva generació, Libeskind s’ha prodigat poc i els seus projectes acostumen a anar acompanyats d’una forta càrrega simbòlica. En aquest cas, l’edifici té tanta personalitat que aconsegueix explicar una història per si mateix i durant dos anys, del 1999 al 2001, mentre es discutia com s’articulava l’exposició que acolliria, va estar obert perquè la gent el pogués visitar simplement per l’interès arquitectònic.

Detall finestra exteriorDetall façana exterior amb arbre

 

 

 

 

 

Només arribar impacta la imponent coberta metàl·lica de zinc que n’amaga completament l’interior i no permet deduir-ne ni la distribució ni les plantes que té l’edifici. Només unes petites finestres, com si fossin escletxes, trenquen la sòlida façana. Aparentment, les finestres no segueixen cap patró establert. Són com talls, ferides en la coberta metàl·lica. Però Libeskind va explicar que quan va dissenyar l’edifici va agafar un mapa de Berlín i va marcar els punts de la ciutat on vivien importants ciutadans jueus i alemanys abans de la guerra. Després va unir aquests punts amb línies i va utilitzar aquesta matriu per dissenyar l’edifici i les finestres.

Antic edifici del Museu Jueu de Berlín

L’altre element que sorprèn és que l’edifici de Libeskind no té entrada. L’accés es fa a través de l’antic museu, un edifici d’estil clàssic del segle XVIII que aparentment, des de l’exterior no té cap connexió amb l’edifici nou. Les taquilles i la visita comença aquí. Un cop dins, cal baixar unes llargues escales per accedir al subsòl i d’allà, a l’edifici de Libeskind passant del blanc a la foscor absoluta.

Escales negres

Aquest buit de formigó vist que uneix l’edifici antic amb el nou és un dels cinc “buits” que trobarem durant el recorregut. No tenen calefacció (i és hivern i estem a uns 6 graus sota zero) ni llum artificial. Libeskind explica que representen “el que no es pot exhibir quan es parla de la història jueva a Berlín: la humanitat reduïda a cendres”.

"Buits" a l'interior Museu Jueu de Berlín

L’estructura de l’edifici és en zig zag i es distribueix en tres eixos que representen tres realitats de la història dels jueus a Alemanya. Aquí no hi ha formes arrodonides, tot és tallant i amb arestes, i fins i tot el terra no és recte i fa un suau pendent.

Interior Museu Jueu Berlín

El primer dels eixos és el més llarg i és el que connecta l’edifici vell amb el nou i amb els diferents nivells de l’exposició, a través d’una llarga escala. És el que l’arquitecte defineix com l’Eix de la continuïtat, el que ens diu que malgrat totes les barbaritats la història no s’atura i continua. Ens porta a l’exposició principal que repassa els 2000 anys d’història dels jueus en el territori que avui és Alemanya. És una mostra molt detallada i ambiciosa, molt interactiva però tan extensa que és inassumible en un dia.

Escala des de baix

Escala principal del Museu Jueu de Berlín

Ens fixem en un altre detall: les finestres exteriors i les interiors no sempre coincideixen, estan desplaçades, matisant la llum que entra i creant un joc d’ombres que va variant segons la posició del sol.

Detall finestres del Museu Jueu des de l'interiorObertura Paret Museu Jueu

 

 

 

 

 

 

 

 

El següent eix és el de l’emigració, el camí que van haver d’emprendre molts jueus fugint del règim nazi. Les parets es van inclinant, el terra va pujant i el passadís es va fent estret fins arribar a una pesada porta que porta a la llum, al Jardí de l’Exili. Nosaltres ens el vam trobar tancat perquè a fora tot estava glaçat i hauria estat molt perillós caminar-hi perquè el terra és inclinat de manera que resulti incòmode passejar-hi. Ens vam haver de conformar amb mirar-lo a través del vidre.

Jardí de l'Exili Museu Jueu Berlín

L’últim eix és el de l’Holocaust, amb el que es van trobar els que no van poder fugir ni sobreviure als camps de concentració nazis. És un carreró sense sortida que es fa cada cop més estret i fosc. Uns aparadors de vidre mostren documents i objectes personals que posen noms i cognoms a l’horror, que et recorden que darrera la fredor i l’anonimat de les xifres de morts, hi ha persones amb les seves històries vitals. L’eix desemboca en la Torre de l’Holocaust, punt culminant de l’edifici, que no és més que una sala de ciment buida, amb el sostre ben alt i una mínima escletxa, inabastable, per on entra la llum. No tenim paraules per descriure la sensació que tens quan hi entres. El cor se’t va encongint, la sensació d’angoixa i solitud va augmentant i només saps que vols sortir d’allà. Libeskind demostra amb mestria que només amb l’arquitectura es pot explicar la Història i no calen més imatges ni més paraules.

 

Entrada a la Torre de l'Holocaust

La Torre de l'Holocaust del Museu Jueu de Berlín

Advertisements

5 thoughts on “El Museu Jueu de Berlín de Daniel Libeskind

  1. Espectacular nois! M’heu emocionat molt… L’edifici, carregat de simbolisme, és espectacular i la manera com expliqueu el vostre recorregut i impressions és colpidora. Sintetitza a la perfecció la barbàrie i, a la vegada, em posa els pèls de punta… Quan torni a Berlín hi aniré segur

    • Moltes gràcies! Realment l’edifici ens va impactar molt i ens va deixar un record molt fort. Recomenem a tothom que vagi a Berlín que no se’l perdi, no tant per l’exposició com per l’edifici en ell mateix.

  2. Nosaltres el vam visitar quan vam estar a Berlín l’any 2006 coincidint amb la Fira de Nadal. El fred i la foscor de la tarda en que vam estar ens va deixar un sentiment d’immensitat e impotència davant la barbàrie que vosaltres també vau copsar tal com descriviu perfectament. M’ha agradat molt aquesta entrada. Salutacions.

    • Moltes gràcies, Imma.
      Creiem que és un edifici que no deixa indiferent i que aconsegueix transmetre moltes sensacions. Suposem que si el visites a l’estiu potser t’emportes una imatge diferent, però el fred i la foscor de l’hivern contribueixen a aquest sentiment d’incomoditat i d’impotència que comentes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s